La capital de Síria no va ser sempre gris, ple de runa, brutícia, crits de pànic, bombardejos, fum i tancs. Hi va haver un temps que tenia color, cares feliços, famílies felices i el cel era blau.
La nostra primera visió de la ciutat era des del cim de la muntanya de Kasum des d’on podíem observar amb vista panoràmica els minarets cridant a l’oració. Marl Twain deia de Damasc que no mesurava el temps per dies, mesos i anys, sinó per imperis que ha vist néixer i enfonsar-se. Al costat de la ciutat d´Aleppo, podia presumir de ser la ciutat habitada ininterrompudament més antiga del món.
La imponent Gran Mesquita dels Omeyas una de les més antigues i grans del món a l´interior hi havia el mausoleu de la la tomba de Salah El Din. Aquesta va ser la mesquita que va inspirar la construcció de la mesquita d’Al-Azhar del Caire, la mesquita de Còrdova d’Espanya i la Gran Mesquita de Bursa de Turquia.
Els sirians són gent molt hospitalària i el millor lloc per veure i sentir la seva gent ho podíem trobar en el Soc de Hamidiye on els ciutadans de Damasc sempre et convidaven a prendre te i xerrar sobre la família, el seu bé més preuat.
A la capital siriana i la seva província, la rosa de Damasc era omnipresent: adornava jardins, cunetes i balcons, a més de ser el símbol dels damascena. I com ells bé diuen la rosa de Damasc “només tornarà a la vida quan s’acabi la guerra”.
A més de la seva riquesa històrica i arqueològica, el que més ens va impactar en aquest país va ser la convivència tranquil·la i respectuosa que es vivia entre les diferents religions. En un mateix carrer a Alep vam descobrir una església catòlica, un ortodoxa, una altra armènia i entre elles una mesquita. Impossible oblidar el colorit i l’aroma de les espècies vagarejant en els mercats de les seves ciutats, especialment el soc d’Alep, on no importava perdre.
Juan Recio y Pilar Sierra
